El que el nostre punt de trobada sap sobre tu
Comencem pel bàsic. El nostre punt de trobada sap exactament tres coses sobre tu: el teu nom d'usuari, el teu identificador únic i un hash de la teva contrasenya. Un hash és una transformació matemàtica irreversible — pot verificar que la teva contrasenya és correcta sense saber quina és. La teva contrasenya real només existeix al teu cap i al teu dispositiu.
Res més. No guardem amb qui parles ni què parles. Els teus túnels i els noms dels teus contactes només existeixen al teu dispositiu, xifrats, i el nostre punt de trobada no els pot obrir encara que vulgui.
Les bústies
Imagina una paret de bústies numerades, com en una oficina de correus antiga. Quan la teva app vol connectar amb algú, deixa una nota en una bústia dient 'Vull parlar amb l'usuari X'. Res més. No diu qui ets. No diu de què vols parlar. Només una nota en una bústia.
De tant en tant, totes les aplicacions connectades a Solo2 miren les bústies per si algú els ha deixat una nota. És com passar per correus i preguntar: «Hi ha alguna cosa per a mi?». Si el teu contacte troba la teva nota, demana al punt de trobada l'adreça IP que vas deixar. Ell la hi dóna. L'adreça es manté a la memòria del servidor uns segons i mai no s'escriu al disc.
A partir d'aquí, el punt de trobada desapareix
Un cop els dos dispositius coneixen l'adreça de l'altre, parlen directament entre ells. El punt de trobada ja no hi participa. Si la connexió directa no és possible, els missatges passen xifrats pel nostre mirall, que no guarda res. No els emmagatzema. No sap si la connexió s'ha establert o no. No sap quant dura. No sap quants missatges s'intercanvien ni quant ocupen.
Tant és així, que si el punt de trobada s'apagués en aquell moment, en una connexió directa els dos usuaris continuarien parlant exactament igual. La conversa no depèn d'ell. Només en depenia perquè els dos dispositius es trobessin. Un cop connectats, és irrellevant.
La conversa és segura abans de començar
Quan dues persones creen un túnel a Solo2, els seus dispositius intercanvien claus criptogràfiques públiques. Des d'aquell moment, cada missatge es xifra amb la clau del destinatari — i només el destinatari el pot desxifrar. Això passa abans que comenci cap conversa. Les claus estan llestes des del moment en què es crea el túnel.
Per això, quan els dos dispositius es connecten directament, la comunicació ja està protegida. No necessiten negociar res. No necessiten demanar permís al punt de trobada. Les claus són seves, als seus dispositius, i ningú més les té.
Què significa això a la pràctica
Que les teves converses no es guarden a cap servidor. No hi ha una base de dades de missatges per piratejar. Viatgen xifrats del teu dispositiu al de l'altra persona.
La propera vegada que algú et digui que una app «xifra els teus missatges d'extrem a extrem», pregunta-li per tota la resta: qui coneix els teus contactes, a quina hora parles, amb quina freqüència. Si la resposta és «el nostre servidor, però no el fem servir per a res dolent», això és una promesa. A Solo2 la resposta és una altra: els teus contactes estan xifrats al teu dispositiu i no guardem amb qui parles ni què parles.